Pompeu Fabra va néixer el 20 de febrer de 1868 a Gràcia, un barri de Barcelona. Va ser un lingüista, filòleg i gramàtic català, reconegut principalment pel seu paper fonamental en l’estandardització i modernització de la llengua catalana. La seva contribució al desenvolupament i la normalització del català és tan significativa que se’l considera el pare de la llengua catalana moderna.
Una de les seves obres més importants és la «Gramàtica catalana», publicada el 1918, que va establir les bases per a la gramàtica normativa del català. Fabra també va participar en l’elaboració del «Diccionari General de la Llengua Catalana», una obra monumental que recull el lèxic i la normativa de la llengua catalana.
A més de la seva tasca com a lingüista, Fabra també va tenir un paper rellevant en l’àmbit educatiu i cultural de Catalunya. Va ser professor de gramàtica a l’Escola de Bibliotecàries de la Biblioteca de Catalunya i va col·laborar en la creació de l’Institut d’Estudis Catalans.
La seva influència en el desenvolupament i la promoció del català ha estat enorme, i el seu llegat continua sent reconegut i celebrat a Catalunya i en l’àmbit dels estudis lingüístics en general. La seva feina va ser crucial per a la preservació i la revitalització del català com a llengua pròpia i plenament vigent en el context contemporani.